Dietari 16/12/2020

La vida dalt d'un tren és una mica com aquelles vides nòmades dels nostres avantpassats. O als primers sedentaris. Hom a voltes busca un sentit antropològic als assumptes vitals d'una modernitat líquida que fa massa anys que se'ns escola pel forat de l'aigüera dels nostres dies. Hom té aquestes dèries, potser absurdes, què voleu que us digui. Però em recorda força als qui van trepitjar i viure i sentir aquest món abans que nosaltres. Un lloc per a viure, i altres llocs on trobar bones pastures i una bona reserva de caça... que vindria a ser un lloc on trobar feina. Que no és poca cosa. No ho ha estat ni avui en dia ni ho ha estat mai, de poca cosa, això de la feina. De la feina i la dignitat. A vegades les bones reserves de caça t'agafen una mica lluny de casa, com és el meu cas, i llavors el tren es converteix en una segona casa, amb els seus habitants peculiars i habituals i que com jo, també tenen costums fixos, que també m'hi fixo (com segurament ells també es fixen amb els meus costums i hàbits). Una segona casa, o millor dit, un tercer espai potser seria una definició més acurada i precisa del que suposa per a mi el tren. Un espai de transició, entre la llar càlida i el treball apassionant. Un espai d'introspecció, un espai de desenvolupament íntim, personal i únic. Un espai on tenir temps per a experimentar amb l'escriptura i amb aquests inicis de dietari i reflexions diàries.

#Dietari