Dietari 20/12/2020 : els buits i les pèrdues, i també els guanys

Arriba un moment en la vida en què tot se t'omple d'incerteses, algunes difuses i abstractes, d'altres ben vives i contundents. Qui pensi que viu en un món sòlid, petri, que no és mou o es transforma, i que sempre tindrà les mateixes seguretats, escasses i fugisseres, espècie en extinció, és que simplement és rematadament foll fins la inconsciència. Vulguem o no, doncs, arriba aquest moment, inexorablement arriben aquests anys d'una maduresa que se suposava que havia de ser tranquil·la i serena, i de cop i volta sents que estàs perdent moltes coses... I al mateix temps sents, l'altra cara la mateixa moneda, que encara no saps ben bé què estàs guanyant. Buidar per omplir. O perdre per guanyar. Allò fotut és que saps exactament, a la perfecció, perquè ho has viscut tan intensament i amb tanta passió i amor, què estàs perdent, què se't buida a la motxilla... I allò cruelment fotut és també que encara no saps ben bé amb què coi ompliràs aquest buit que poc a poc veus que va desapareixent, i si sortirà tant bé com allò que va desapareixent per pura i simple llei de vida. Costa veure, em costa veure, ho reconec, com poc a poc es va difuminant un ple vital i emocional absolut, i que acabarà sent només un bell record. I es passa per un moment de dol, necessari i imprescindible per a poder seguir endavant. Potser la clau sigui entendre que no perds res, que l'amor és sempre quelcom que queda, un romanent permanent i durador, i que allò que desapareix i es transforma en vivències perfectes i records passats, també enriqueix, enforteix i uneix. I potser l'altra clau sigui entendre que amb els anys les regles del joc ja són unes altres, que aquella xiqueta de somriure lluminós que et va canviar la vida per sempre més i que et va ensenyar a ser millor persona i a descobrir com fer de pare imperfecte, ho continuarà fent, però ara ho farà d'una altra manera, amb unes altres regles d'aquest joc meravellós però a voltes complicadíssim de la paternitat. Perquè si, amics, he escrit d'aquella etapa difosa en què els papes deixem de ser el superheroi absolut i incondicional per a les teues filles, i passes a ser... bé, encara no hem trobat ben bé què passaré a ser per a l'Anna a partir d'ara. Perquè ella, ara, això també ho passarà a decidir, plegats, què vol que sigui per a ella; a banda, òbviament, de pare. Amb molt d'amor com el que ens hem donat fins ara i ens continuarem donant, i amb unes quantes ploreres i uns quants escrits més com aquest, segur que ho aconseguirem. Ningú va dir que la paternitat era fàcil.

#Dietari