La vegueria més pobra de Catalunya

Dissortadament, el títol d'aquest article, l'afirmació de què les Terres de l'Ebre són la vegueria més pobra de Catalunya diria que ja no sorpèn, que es dóna per feta, i el que és pitjor, que es dóna per assumida. Forma part del paisatge habitual de Catalunya. Potser com un mal menor necessari. Un mal menor que sembla que ja tothom dóna com a quelcom estructural al país, i que sembla també que ningú vol o pot solucionar. Potser, de fet, crec que més aviat aquesta sentència porta implícita un alt grau de violència estructurant del propi sistema, del nord cap al sud de país, que se l'ha buidat de qualsevol mena de futur, i se l'ha manllevat de qualsevol mena d'esperança de salvació. O simplement, en cap cas se l'ha tractat en igualtat de condicions que al resta del país. Ni més ni menys. Però no per coneguda, aquesta realitat deixa de ser menys dolorosa. Al contrari. La constatació persistent d'una realitat que ens interpel·la és com portar un ganivet sempre clavat a l'esquena. Al final el moribund acaba dessagnat. Però anem a veure les dades.

Recentment, el diari ARA publicava un mapa interactiu amb les zones més riques i més pobres de Catalunya, segons seccions censals. En una escala de colors, com més roig i més intents, més per sota de la mitjana catalana, que està en 17.200€ bruts annuals per persona; a l'altra banda, com més verd i més intens, més per sobre de la mitjana. Els resultats a les Terres de l'Ebre, com poden veure a l'imatge que il·lustra aquest article, són absolutamenr desoladors. El roig més intens tenyeix pràcticament tota la vegueria, el que indica que s'està per sota dels 12.500€ de renta annual bruta per persona, que és la franja més baixa de totes. Només dues seccions censals es salven, i apareixen en verd, per sobre de la mitjana de Catalunya: el districte 2, secció 2, de Tortosa, amb 19.687€; i l'únic districte d'Ascó, amb 18.909€. El panorama per tota la resa de la vegueria és esfereïdor, i podem trobar casos sagnants a les quatre comarques: els 9.854€ bruts annuals de Caseres, a la Terra Alta; els 9.541€ al districte 1, secció 1 d'El Perelló, o encara pitjor, els 6.225€ del districte 1, secció 5 de Tortosa, al Baix Ebre; el districte 2, secció 1 d'Ulldecona, amb 9.662€, o el districte 1, secció 5 de Sant Carles de la Ràpita, amb 9.394€ al Montsià, on pràcticament tota la comarca està coberta de color roig fort, i que és, de llarg, la comarca ebrenca amb la renda més baixa. La Ribera d'Ebre, segurament pels impostos nuclears, està una mica millor, però també trobem casos com Rasquera, amb 10.765€ de renta bruta annual. Podria continuar, però ja es deuen imaginar que el panorama és ben galdós. Els convido a que tafanegin pel mapa interactiu i vegin quin nivell de renta hi ha al poble que viuen. I penso que segur que algú vindrà a dir que aquí a l'Ebre el cost de la vida és més barat que a la resta de Catalunya, i incorporaran el seu discurs amb quatre tòpics més, amb quatre fal·làcies d'estar per casa, i es quedaran tan amples i satisfets. I el més preocupant, convençuts. I és cert... en part. Perquè ara que em diguin si algú a Tortosa, per exemple, pot viure amb 444,64€ bruts al mes amb un mínim de dignitat, i tenint totes les necessitats bàsiques cobertes. Diria que la realitat sempre supera la ficció en la que alguns s'entesten en viure.

Aquestes xifres de la renta bruta annual són, al capdavall, el resultat final d'anys i anys d'una falta crònica d'infraestructures, d'una progressiva desindustrialització, d'una falta crònica de sectors econòmics estratègics i d'alt valor afegit, i d'una fugida permanent de persones i de talent... Entre molts d'altres aspectes, és clar, com podria ser una política de campanar que empetiteix el territori, no el transforma en un espai atractiu, i el fa encara més menut del que ja és. Tot plegat és, al capdavall, el resultat final, senzillament, de dècades d'abandonament i de mirar cap a una altra banda. I perdonin-me la gosadia: em sembla que apostar el futur del territori i dels seus habitants a l'economia verda (reserva de la Biosfera, turisme verd, etc...) diria que no està donant els resultats o els beneficis esperats. Diria. No tinc la clau de res, però em sembla -i a les dades em remeto- que el model verd pel qual donava la sensació que havíem apostat per a sortir d'aquest atzucac, no acaba de funcionar, i que ni ens traurà de res ni ens donarà cap futur. Potser que ens ho plantegem, no?

Aquest mapa només fa que palesar, de forma ben gràfica i contundent, que les Terres de l'Ebre som, efectivament, la vegueria més pobra de Catalunya. I cap govern de la Generalitat, des de les primeres eleccions del 1980 s'ha preocupat de solucionar-ho, o com a mínim, de compensar les enormes diferències que patim amb la resta del país. Portem 41 anys de vergonya, de deixadesa i de menysteniment amb el sud i amb les persones que habitem aquestes terres, als quals, és evident, se'ns considera habitants de segona categoria. Aquest mapa exemplifica com de desestructurat i desequilibrat està el país, on la riquesa es concentra al voltant de l'àrea metropolitana de Barcelona, i progressivament fa que es buidi i es perdi riquesa a la resta de Catalunya. Mentre tenim una capital potent, resulta que ens hem oblidat de la resta del país. Maldem, ens queixem i fotem el crit al cel quan llegim sobre l'España vaciada, però resulta -i aquest mapa interactiu n'és un exemple- que a petita escala estem reproduïnt exactament el mateix model pervers de concentració de riquesa justament a la capital. Diria que la nostra hipocresia no té límits, oi?

Article publicat també a La Marfanta el dia 21 de març de 2021

#articles #Marfanta