Retalla, que sempre queda alguna cosa

El temps dóna perspectiva, i permet fer una anàlisi força més acurada, més rica i des de molts més punts de vista de la situació de crisi sanitària que vivim. Perquè si, la crisi que vivim és d'origen sanitari, malgrat que ha acabat afectant, contaminant, i condicionant tota, absolutament tota la resta de sectors socials i així com la vida i el futur de milions d'éssers humans; si, de persones com vostè... I hauria continuat essent en gran part una crisi sanitària si no fos per culpa de les enormes retallades en Sanitat que vam patir a Catalunya durant el govern de l'ínclit Artur Mas, malgrat viure en una societat fortament intercomunicada i interdependent, on tot sovint (o sempre) els sectors i els àmbits viuen i conviuen en un aiguabarreig que intentem que sigui el més harmònic possible. Avui dia crec que ha quedat cruelment clar (i qui no ho vulgui veure és que pateix una miopia perillosament assassina) que sense aquelles retalles criminals de fa 10 anys avui dia estaríem en força millors condicions per a fer front a aquesta pandèmia amb més garanties d'èxit que les que tenim ara. Qui va executar aquella perversitat temerària de les retallades hauria de tenir un càrrec de consciència de per vida.

És a dir, que sense les retallades en sanitat del 2010, i amb l'adequada i sificient inversió en recursos (humans, equipament, edificis) al llarg de tots aquests anys, la pandèmia hauria estat pandèmia, és clar que si, però crec que potser les nostres barricades haurien estat molt més sòlides, més fermes, i qui sap, potser hauria pogut morir força menys gent. I quina seria la solució a hores d'ara? Doncs penso que evidentment, tornar a invertir diners públics en quantitats industrials en sanitat i en recerca mèdica. És la clau, i sempre ho hauria d'haver estat. A problemes sanitaris, solucions sanitàries, invertir i atacar l'arrel del problema, i no distreure el personal amb accions que són efectives a curt plaç (confinament de tres mesos i mig), però que quan tornem a aquesta meravellosa forma de vida que tant ens agrada però que ja no funciona, doncs veiem -de debò, sorpresos?– que no serveixen de res (nous rebrots), que tenen un cert tuf de control social, i que probablement acabaran sent mesures d'una temporalitat eterna. Vaja, que ens menjarem crues tantes imposicions i restriccions com calguin, i de postres portarem de casa el potet de vaselina, ja posats.

Perquè continuarem sense atacar l'arrel del problema, no fos cas. Això és molt més complicat, i a més implícitament suposaria assumir que qui va fer aquelles retalles es va equivocar. I això mai. La inefabilitat per damunt de la vida, només faltaria. Però el que si que es continuarà fent serà incidir en tota la resta de sectors, culpabilitzar-los, criminalitzar-los, i aplicar-los totes les restriccions possibles, fent bandera de que ara ens hi hem de posar tot a aturar aquesta pandèmia, i que cal una mica de sacrifici. De debò, dec ser l'únic que hi veu una hipocresia alarmant??? I penso en els botiguers i ens petits autònoms i en les petites empreses, en totes aquelles que han hagut de tancar els seus negocis d'un dia per l'altra, o els han posat en un ER(T)O, sense cap altra alternativa ni pla B, o en qui ha de continuar pagant la quota d'autònoms sense tenir ingressos per cap banda, o en qui ha hagut de fer fora a treballadors perquè els números no surten, o... Les conseqüències socials de tot plegat seran esfereïdores. Penso que les decisions de fa 10 anys les estem pagant tots, i que ells, i ningú més, en són els únics culpables. Com sempre, paguem justos per pecadors, ja és el que té ser del proletariat. És a dir, que els afectats de les retalles sanitàries de fa 10 anys hem acabat sent tots, i especialment tothom a qui se li obliga a tancar els seus negocis. Perquè la mesura més radical de totes seria tornar a invertir en sanitat. Però ja sabeu que vivim en un món no massa radical. O no massa sensat.

Món feliç, 1984

Però el que més em sorprèn i alhora m'entristeix, és que ho estem acceptant tot d'una manera absolutament pacífica, com a corderets mansets que creuen que el pastor, que fa uns anys en fotia cops a l'esquena i ara ens els fot al ventre, serà el mateix que d'aquí a un temps ens donarà un tancat molt millor i més gran que el que tenim ara, i que aquests cops doncs que, buenuuu, cal assumir-los, que és el que toca i que ja passarà tot i que tot anirà bé. I que si de cas passem'ho consumint #Netflix i tenint la nevera ben plena, que els mals amb la panxa plena tothom sap que són menys mals. I no, no tot anirà bé. És més, segurament tot anirà bastant malament.

Crec que cada cop tot s'assembla més a aquell món feliç que va escriure profèticament Aldous Huxley l'any 1932. “La dictadura perfecta tendrá apariencia de democracia, una prisión sin muros a la que los presos nunca sueñan con escapar. Un sistema de esclavitud donde, gracias al consumo y la diversión, los esclavos amarán su esclavitud.” No volem renunciar a res, però en el camí, renunciem explícitament a la nostra vida i a la nostra llibertat. Però potser tenim simplement allò que mereixem.

Epíleg

Potser (bé, segur) sóc de natura utòpica i penso que tota democràcia avançada i que tingui l'estat del benestar com a primera prioritat, hauria de tenir clar que hi ha quatre fonaments bàsics, imprescindibles, que cal mantenir i consolidar, sempre, i que serien:

  1. Sanitat i cura a les persones, entesa en un sentit ampli, on entrarien evidentment els geriàtrics,
  2. Educació en tots els nivells,
  3. Cultura per tal de garantir un cert nivell de coneixements, esdevenir ciutadania crítica i poder gaudir de la cultura com un enriquiment,
  4. I finalment, el treball ben remunerat i digne com a element de dignificació i promoció de la persona.

Qualsevol país que deixi caure un o més d'aquests fonaments és que té un govern com a mínim incompetent, i que no vetlla per la vida (si, per la vida) dels seus conciutadans. Podríem parlar si a nivell ètic i moral hi podria haver algun tema d'omissió del deure, però això ja potser seria assumpte per a un altre article, i aquí l'adjectiu podria ser fins i tot homicida.

[Article publicat també a La Marfanta el dia 23 d'octubre de 2020 (https://www.marfanta.com/2020/10/23/retalla-que-sempre-queda-alguna-cosa/)]

#assaig #Marfanta #COVID #pandèmia