Daniel Gil

Intento escriure. A voltes sembla que ho aconsegueixo...

Ahir a la nit, en ple Prime Time a la nostra estimadíssima i ben catalana televisió pública TeleTrès, va tornar a passar. Al programa Crims, que dirigeix en Carles Porta, van descriure l'assassinat de la Mari Carmen Castell, el 1982, que tingué lloc a Ulldecona, al Montsià. I és clar, algunes de les persones que van entrevistar, principalment familiars de la víctima, van parlar amb la variant dialectal occidental del català, concretament amb el parlar de transició tortosí. I com sempre que això passa, Twitter es va omplir de comentaris afectuosos, plens de moixaines i una mica apegalosos, tot sigui dit, lloant com d'encisador és aquest dialecte. Comentaris, però, que penso que amaguen un folklorisme lingüístic ben nostrat, ben enquistat i profund en la psique de milions de catalanets i catalanetes, i que fa veure com quelcom d'exòtic (i a voltes primitiu) tots els parlars de més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Goita, com parlen els indígenes del sud, oi? O els del nord, que vindria a ser el mateix. La condescendència no entèn de fronteres. I el més curiós de tot plegat és que molts d'aquests comentaris, amb tota la bona intenció del món, però fets amb un cert aire paternalista estil el-català-que-parleu-és-de-segona-categoria-i-no-se-us-entèn-una-puta-merda, segurament vénen de milions de compatriotes que no han sortit en sa vida de l'AMB, que no han trepitjat el país, ni han conegut els seus dialectes, i encara menys, ni han tingut el detall d'incorporar al seu vocabulari paraules provinents d'altres dialectes. Perquè granera, abadejo o espill són tan catalanes com escombra, bacallà o mirall. I malgrat que no sóc lingüista, crec que puc opinar amb cert criteri, i sobretot a partir de la meua pròpia experiència. He viscut en tres zones dialectals diferents: la central, la tarragonina i la tortosina. I amb els anys he anat incorporant paraules tortosines al meu lèxic central (este, el que venia de sèrie), i a més he deixat de pronunciar la vocal neutra. Ara xerro un autèntic poti-poti amb préstecs i manlleus d'arreu, que a voltes fa que costi d'entendre'm. Però m'agrada. A més, també, he d'aguantar les brometes pesades i sense puta gràcia de mon germà mitjà, que encara viu a l'AMB, i que les poques vegades que ens veiem arriba parlant amb la variant valenciana... El que dèiem de no haver sortit a xafar el país...

Leer más...

La dona esquifida i llargaruda, més llarga que un dia sense pa, i amb un somriure i una bellesa lànguida i davinciniana que et deixa fora de joc al més mínim contacte visual i oral i carnal, espera pacientment tot fent cua, tot esperant el seu torn. És a una estació amb anhels d'eternitat però que viu una realitat decrèpita, en una ciutat situada massa al sud d'un país que gira cap al nord i que també viu d'anhels d'una eternitat fugissera i juganera, un calorós i envermellit dimecres de matinada d'un estiu atípic on crèiem que recuperariem la llibertat i a canvi vam obtenir més derrota. Espera per a comprar un bitllet per al primer tren, només d'anada, precisament per anar vers aquest nord impersonal i feréstec, curull de trífids que colonitzen els carrers, i amb el qual, malgrat tot, encara hi ha forts vincles. Darrera seu hi ha un arquitecte amb una testa plena de rínxols entremaliats i que fita el món amb una mirada axonomètrica que construeix i dignifica i habita. A la taquilla hi ha una dona excessiva, amb guants blaus i doble mascareta, angoixa i tipa ja de tot i de tothom abans fins i tot de començar la seua jornada laboral. Són les 5.51h de la matinada.

Leer más...

I si la solució per a que les Terres de l'Ebre deixin de ser la vegueria més pobra de Catalunya fos la del turisme de masses? Deixem-nos estar de reserves de la biosfera, economia verda i de debats estèrils sobre quin model de desenvolupament volem per a l'Ebre, -IDECE a banda, que això dóna per a uns quants articles més-. Deixem-nos estar de vies verdes infrautilitzades i per on només hi passen quatre gats idealistes. Deixem-nos estar de parcs naturals, zones protegides i zones de nidificació d'aus. Deixem-nos estar d'enfrontacions quimèriques sobre si permetre o no l'accés a les platges a exèrcits de catalanets i catalanetes que brutegen la nostra arcàdia feliç i despoblada. Deixem de fustigar-nos de que ningú ens visita però quan visiten el particular paradís d'alguns, llavors fem el ploricó de que ho fan massa, i que potser tampoc cal que ens visitin tant, xeic! I sobretot, deixem de vantar-nos de ser aquella terra de qualitat de vida però sense oportunitats ni esperances ni massa futur, i que en breu es convertirà, si no hi posem remei, en una reserva mediocre de jubilats i funcionaris panxaconents i acomodats amb tot fet a la vida. Una terra dormitori d'on caldrà sortir per a treballar i guanyar-se les garrofes.

Leer más...

L'ajuntament del Cap i Casal s'hi ha ben lluit amb la promoció del Sant Jordi d'enguany. Llegeixo a Vilaweb que des de Turisme de Barcelona es promociona la festa amb Cervantes, Ruiz Zafón y Falcones, i tan sols en literatura en castellà (i només amb homes, sense cap dona), amb l'argument, i cito textualment, que “la campanya pretén difondre Sant Jordi al públic internacional i no al local.” Caram, com se les gasten aquestes ments privilegiades de la capital del meu país, que venen a dir, ras i curt (a mi i a tots els que maldem per escriure exclusivament en el nostre idioma matern), que escriure en català és de segona categoria, que és de loosers, que no faràs mai res de bo, i que si vols ser alguna cosa en aquest món i en aquesta vida de la literatura mundial, doncs que ho has d'escriure en castellà, òbviament, que és l'idioma de convivència que ens hem donat entre tots i que parlen i coneixen a mig món... i totes les mandangues que ens arriben periòdicament terra endins, en l'est llunyà. Vaja, que escriure en català és d'un exotisme folclòric de l'alçada d'un campanar. Que si vols ser un home, o una dona, com cal -literàriament, és clar- que millor que usis el castellà, que seràs més internacional i que et coneixeran a més puestus del món mundial, i fins i tot part de l'univers. Els regionalismes ben guardadets a casa, que és on han de ser.

Leer más...

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...

Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en dèien internet...

Aquest és un petit fragment d'un relat inèdit que pots trobar en el meu últim llibre: El meu sud i que pots comprar aquí

L'home que intenta escriure ha fet una pausa febril en la seva fabril tasca d'escriure amb un portàtil que funciona quan i com vol. Potser és que ja s'ha deixat la pell i l'ànima i les entranyes (potser infructuosament, qui sap) en un nou relat. O potser és perquè el portàtil ja ha dit prou i ni els cops més maldestres dels seus dits molsuts aconseguixen revifar-lo. Ja li ha fet prou servei, pensa... Sigui com sigui, l'home que intenta escriure es treu la son del damunt tot fregant-se violentament els ulls i estirant-se com manso pansot de mitjana edat. Quan acaba, els seu ulls d'un gris cansat es fixen en una xiqueta de dues cuetes immenses, amb ulls curulls d'una immensa llibertat entremaliada, i que devora goludament un bon tros de xocolata. S'asseu al costat de la que suposa és la seua germana, una xiqueta de somriure lluminós, mentre riu sorollosament i se la mira apassionadament. Viatgen amb els seus pares, cap aquell nord ple d'impersonals oportunitats que ens hem donat entre tots, en aquest tren 449 d'aquest dimecres ple a vessar d'una calor abrusadora i inusual. Els seus pares contemplen satisfets la seva felicitat, convençuts i tranquils (malgrat tot) de no ser uns bons pares -ben mirat, qui ho és, de bon pare o de bona mare?– i que mai podran fer tot allò que esperen fer. Els ha costat molt assumir-ho i arribar fins aquesta estació vital.

Leer más...

Article escrit conjuntament amb Evelio Martínez Cañadas

“Les biblioteques són més que un magatzem de llibres”. Una frase com aquesta, àmpliament emprada en l’àmbit bibliotecari els últims temps, resumeix a la perfecció la percepció actual de bona part de la professió: el desig de deslligar la biblioteca pública de la seva imatge estereotipada tradicional. Els temps canvien, i en el sempre difícil i mutant ecosistema cultural es considera que l’immobilitat pot ser quasi sinònim de perill de mort. S’ha de canviar. Cal canviar, es diu; allò natural és el canvi, s’assegura. I la biblioteca pública vol canviar i adaptar-se a nous públics, noves necessitats, tot modificant així de dalt a baix la seva imatge pública i allò que ofereix a la ciutadania.

Leer más...

Artículo escrito conjuntamente con Evelio Martínez Cañadas

“Las bibliotecas son más que un almacén de libros”. Una frase como ésta, muy utilizada en el ámbito bibliotecario en tiempos recientes, resume a la perfección el sentir actual de buena parte de la profesión: el deseo de desligar la biblioteca pública de su imagen estereotipada tradicional. Los tiempos cambian, y en el siempre difícil y cambiante ecosistema cultural se considera que la inmovilidad puede ser casi sinónimo de peligro de muerte. Hay que cambiar, se dice, lo natural es el cambio, se asegura, y la biblioteca pública quiere cambiar y adaptarse a nuevos públicos, nuevas necesidades, modificando su imagen pública y lo que ofrece a la ciudadanía.

Leer más...

Enter your email to subscribe to updates.